VICENÇ VACCA

Pertanyent a una família italiana de músics, l'artista Vicenç Vacca ha volgut plasmar l'àmbit musical en totes o la majoria d'obres que ha realitzat. El passat dijous dia 11 de novembre els alumnes de 2n de Batxillerat de la modalitata artística vam anar al museu de Granollers a veure la seva última obra, titulada Vincenzo succo Marconi. Tot i que l'autor ens va revel·lar que el títol no té cap significat, podem interpretar una estreta relació tant amb l'artista com amb l'obra, ja que l'avi de Vacca es deia Vincenzo, i l'inventor de la ràdio (un aparell present a l'obra de Vacca) va ser Guglielmo Marconi.

L'obra estava situada enmig de la sala principal del museu de Granollers, la que està més aprop de l'entrada. La sala estava totalment fosca, i envoltada de parets negres, la única llum que hi havia era la que il·luminava l'obra composta de vàries ràdios i transistors modificats de tal manera que reproduissin sons i sorolls alternativament i sense cap ordre a seguir. Aquestes ràdios i transistors estaven penjades amb fils i emmarcades en una part d'un marc barroc, que trencava tota l'estètica moderna que aportaven els aparells. Els sons que es reproduien a l'obra

anaven desde el so d'un gos lladrant, un cotxe arrancant, música...

Per tant, com que l'obra estava composta tant d'un material físic com sonor, l'artista cataloga l'obra com a una escultura sonora.

OPINIÓ PERSONAL:

Personalment quan vaig entrar no em va agradar massa, i quan vaig sortir no vaig canviar gaire d'opinió. Amb els ulls oberts no em va agradar, però vaig anar a un racó de la sala, vaig tancar els ulls, i llavors si que em va transmetre coses, sobretot llibertat, per la multiplicitat de sons que es representaven. Crec que els sosn estaven molt ben aconseguits i molt ben barrejats, encara que es superpossessin, un so no es menjava l'altre i formaven un conjunt sonor molt harmònic. Podem dir, doncs, que l'obra em va transmetre més en l'àmbit sonor que en l'àmbit físic.

Tot i que aquesta fotografia ens mostra l'obra de Vacca, el fons no és el mateix que el de l'exposició del museu de Granollers, ja que en aquest recinte estava disposada al centre de la sala i el fons era negre.

Per finalitzar, cal dir que Vacca ha estat influenciat per nombrosos artistes, que li han marcat al llarg de la seva trajectòria, alguns morts, i d'altres encara vius. Aquests artistes els analitzaré a la següent entrada del blog, i posaré un petita biografia de cadascú.

BLOW-UP

FITXA TÈCNICA:

- TÍTOL: BLOW-UP. Desig d'un matí d'estiu
- DIRECTOR: Michelangelo Antonioni
- PRODUCCIÓ: Carlo Ponti
- GUIÓ: Michelangelo Antonioni i Tonino Guerra
- REPARTIMENT:Vanessa Redgrave, Sarah Miles, David Hemmings, John Castle, Jane Birkin, Gillian Hills

La pel•lícula gira al voltant d’un prestigiós i cotitzat fotògraf de Londres que treballa amb models de roba. Pel seu estudi han passat, passen i passaran milers de noies, i algunes es quedaran amb el somni de protagonitzar una de les seves famoses sessions fotogràfiques. Ell les tracta amb menyspreu, com si es tractessin de mobles. Però, un dia, després de fer una visita a un antiquari, com que l’amo no hi era, decideix agafar la càmera i anar a passejar per un parc prop de la botiga. Allà es topa amb una parella en un dels descampats i els espia, fins que decideix fer-los-hi fotos. Però la noia, se’n adona que ha estat fotografiada amb l’home i persegueix al fotògraf fins que se’l troba i insisteix en que li doni el carret amb els negatius de les fotografies. Aquests nega a entregar-los-hi, i un cop de nou al seu estudi fotogràfic, la dona el troba i li torna a insistir. Ell, al final, accepta, però es queda amb alguns negatius, i, atret per el misteri, composició i bellesa de les fotografies fetes al parc, les comença a revelar, fins que en una d’elles distingeix una silueta estirada al terra. A mesura que les va ampliant descobreix que l’home amb el que estava la dona és la persona que està estirada al terra, però s’ho torna a mirar i descobreix que està mort. Llavors, amplia una altra fotografia i veu que d’entre els matolls hi ha una pistola amb una mà apuntant a la parella. A partir de llavors, comença una recerca del misteri que amaguen aquelles fotos, i decideix anar a comprovar que el cadàver encara està al lloc original. Quan és al parc, veu el cadàver i torna, però un cop a l’estudi, les fotografies ja no hi són, i s’omple de coratge i torna al parc, però ara ja no hi ha l’home mort. Al final de la pel•lícula apareixen uns mims dalt d’un cotxe, els qual també apareixen al principi de la pel•lícula. Aquest grup de persones, baixa del cotxe i topen a un parc amb el fotògraf, i entren a una pista de tennis. Allà es posen a jugar entre ells utilitzant raquetes i pilotes invisibles. Però després de jugar una bona estona, se’ls hi escapa la pilota invisible, i demanen al fotògraf que els hi vagi a recollir, i així ho fa.

Aquesta pel•lícula es va rodar l’any 1966 al Regne Unit i a Itàlia, tot i que l’acció passa a Londres. El temps que dura la pel•lícula és de 111 minuts, però els fets es transcorren en un o dos dies. I en quan a l’espai, hi ha varis llocs que apareixen a la pel•lícula, però generalment són l’antiquari, el parc on fotografia als amants, l’estudi fotogràfic, el carrer i el local on hi toca el grup de música The Yardbirds. De tots aquests, el que més presència té és l’estudi fotogràfic, on transcorre la majoria de l’acció.

El tema principal de la pel•lícula és la relació entre la realitat i l’aparença. El fotògraf juga amb aquests dos elements fent fotografies, és a dir, captant la realitat i convertint-la en una realitat postissa. L’ofici de fotògraf serveix com a exemple per a comparar la recerca que fa el protagonista per saber més sobre el cas de l’home mort, fent-nos creure que aquest cas és real, fins que al final ens dóna a conèixer que potser tot el que ha passat ha estat fruit de la imaginació del fotògraf, ja que s’han esborrat les proves (les fotos han desaparegut) i no podem saber si s’ho ha inventat tot. Per aquest motiu, quan acaba el film, apareixen uns mims, ja que aquests també juguen amb la realitat i l’aparença o falsa realitat.

És una pel•lícula creada des del punt de vista del fotògraf i dels successos que li passen a aquests. El protagonista és un home fred, cruel i meticulós, obsessionat amb la seva feina i de caràcter bastant masclista.

El ritme narratiu de la pel•lícula és lent, hi ha molts moments en els que no passa res. A més, les escenes duren molt, generalment no és una pel•lícula molt dinàmica. En aquest film, l’acció roba protagonisme a la paraula, creant moltes ocasions buides de paraules. Tot i així, no vol dir que constantment hi hagi silenci, però sí que predomina el so ambiental, mentre que és en molt poques ocasions que sentim alguna música pertanyent a la banda sonora de la pel•lícula. S’empren moltes el•lipsis, és a dir, supressions d’accions que, per lògica, tothom sabrà que s’han fet. Un exemple és quan el protagonista marxa del parc cap al seu cotxe. En un pla el veiem passejant pel parc, i en el següent ja se’l veu assegut al cotxe (tothom sap que entre un pla i un altre hi ha hagut l’acció de sortir del parc, obrir el cotxe i entrar dins). Hi ha infinitats de plans: plans generals, primers plans, picats, contrapicats, primeríssims plans, pla tres quarts...

En general, podríem resumir l’estètica del film com a minimal, ja sigui per les escenografies que es creen per fotografiar les models, com per el tipus de pel•lícula que és (plena d’el•lipsis, sense molt soroll, és una pel•lícula freda, amb una falta d’intimitat, plena d’espais blancs i amb el més mínim de coses possible per explicar un argument molt consistent).

Sincerament aquesta pel•lícula m’ho m’ha deixat indiferent. Em sembla que és la primer pel•lícula de la qual surto amb la sensació de que falta alguna cosa. Per mi, el final va ser totalment impactant. Quan em pensava que faltaria mitja hora més, a la pantalla apareixen unes lletres que diuen: The End. El significat no el vaig entendre a la primera, i m’ho van haver d’explicar vàries vegades per a entendre’l totalment. L’estètica tan minimalista, la falta de música, de diàlegs, les reaccions dels personatges i molts més aspectes van fer que des del principi em resultés una pel•lícula mot angoixant. Però tot i així reconec el mèrit que té crear pel•lícules tan trencadores i impactants.

CARTELL DE NADAL EL 9 NOU

Com cada any, el diari El 9 nou, organitza un concurs de cartells de Nadal. La temàtica pot ser el que es vulgui relacionat amb aquesta festivitat i el cartell guanyador es publicarà com a portada del diari a l'edició especial de Nadal. Nosaltres, des del Celestí Bellera, també hem participat en el concurs, i el cartell que he fet jo és aquest:

Tot i que em va costar reconèixer-ho, li faltaven coses, i encara es podia retocar molt més. Així doncs, l'Anna Estany em va fer obrir els ulls i em va dir de rectificar algunes coses, de les quals n'estic orgullós, perquè crec que ara ha quedat molt millor en tots els sentits:

DESCRIPCIÓ i SIGNIFICAT DEL CARTELL:

El significat del meu cartell gira al voltant del tap de suro. Aquest és un element que, com per exemple els turrons o els galets és sempre present en les festes de Nadal, no com el caga tió o els reis, que només es fan servir en un dia en concret. El tap de suro és símbol d'alegria, felicitat, festa... i ens fa recordar amb el cava i els sopars o dinars amb la familia o amics, molt freqüents en aquestes dates de l'any. El fons és neutre perquè vaig creure que era millor treure les ratlles del primer, ja que desviava l'atenció del públic, i el que vull és que les mirades es centrin únicament en el tap, per això també vaig creure adient situar un focus de llum al voltant seu. En el mateix tap hi ha un joc que trobo molt original i divertit: enlloc d'haver-hi els números que hi acostumen a haver, hi ha la data d'aquest any i el que ve. Per trencar amb la simplicitat del cartell, a la part inferior del tap hi ha un eslògan metafòric que diu: Destapa el Nadal. Per tant, hi ha un paral·lelisme entre l'ampolla (si la destapes el cava) i el Nadal (si el destapes surten els bons moments, l'alegria, els records...). El color utilitzat tant en la llum del voltant del tap com en el text, és una barreja de groc, taronja, marró i gris, i ha donat com a resultat un color càlid, que també simbolitza el Nadal, un període regit per la calor dels teus, i lògicament de la llar de foc. I per últim, la tipografia del text és una tipografia simple, senzilla, com la resta del cartell, però no gaire moderna, ja que trobo que el Nadal és una tradició molt antiga.

ANALITZAR I COMPARAR DUES REVISTES

Les portades que he triat per a analitzar i comparar-les han estat les següents:

Són dues revistes molt diferents, la primera és Exteriores i la segona és Cuore. Un és de decoració i l’altra és del cor. Però a part d’aquesta diferencia n’hi ha una que salta a la vista: el disseny de cadascuna, tant de les portades com de les pàgines interiors. A continuació analitzaré aquest aspecte, d’aquesta manera podrem veure com afecta a la part visual la temàtica de cada revista.
Com he dit, “l’aspecte físic” de les revistes ve molt marcat pel tipus de públic al qual està adreçat i per la seva temàtica. Les revistes com les de disseny, les de decoració, les de cuina, les de viatges o les de salut acostumen a tenir una portada i organització del text més o menys ordenada, senzilla i fàcil de llegir, mentre que les revistes del cor acostumen a ser tot el contrari: els textos estan desorganitzats, costen de llegir i les portades són caòtiques i plenes d’informació.


LA PORTADA:

- EXTERIORES: Tota la portada la ocupa una imatge de la part exterior d’una casa minimalista, la qual cosa ens indica ja d’entrada la temàtica de la revista: decoració i exteriors. La capçalera, que mostra el nom de la revista, s’eixampla al llarg de l’amplada, amb una tipografia allargada, en minúscula, fàcil d’entendre i en color taronja, que la diferencia del cel blau de la imatge de sota. Aquest és un recurs molt utilitzat en disseny, en el que es contrasten dos elements amb dos colors contraris (vermell i verd, taronja i blau, groc i lila). Si continuem baixant ens trobem un subtítol, de color blanc i amb la mateixa tipografia, però en majúscula, que ens indica el tema del que tracta aquesta revista (decoració de jardins, terrasses i piscines), juntament amb el seu preu (Espanya, 3€), el número (20) i un logotip que ens indica que és un suplement d’una altra revista anomenada “Casa Viva”.
A continuació hi trobem varis textos que ens indiquen els diferents apartats que apareixen en aquest número (de colors taronja i en majúscula), juntament amb una breu explicació sota seu (de color blanc i en minúscula). Aquests estan situats als marges de la imatge, per evitar tapar-la en excés. Són d’una tipografia diferent de la de la capçalera i estan disposats ordenadament, l’un a sota de l’altre.
L’element que més destaca per damunt els altres és la fotografia, que ocupa tota la portada, un recurs utilitzat per atreure al públic. Els colors amb els que juga són el taronja, el blanc i el blau, tot i que en altres números, depenent de la fotografia, es canvien els colors i tonalitats perquè hi hagi una millor harmonia. Com hem dit, aquesta és una revista que, com que tracta de disseny i decoració, ha de reflectir aquest ideal a través de la portada, per la qual cosa mostra simplicitat (és una portada molt minimalista, amb allò més just i necessari: pocs colors, ben escollits i pocs textos), subtilesa i elegància (la imatge és bonica, els colors són harmònics entre ells...), ordre (la disposició de la informació està ordenada) i practicitat (és fàcil de llegir perquè els textos destaquen).

- CUORE: La capçalera, com en la revista anterior, també ocupa tota l’amplada de la portada, però en aquest cas, la tipografia del títol és molt arrodonida i està en negreta, la qual cosa fa que es vegi molt atapeït. Els colors del títol són el blanc i el rosa de fons, per a contrastar. Així com en la revista Exteriores trobàvem el subtítol a baix, ara el trobem a dalt, i també ens dóna a conèixer quins temes es tracten en aquesta revista (món del cor, de la moda i de la televisió). Sota el títol, i damunt les fotos de la portada, situat a la part dreta de la portada hi trobem el preu (0,50€), molt baix respecte altres revistes, ja que el públic que la acostuma a comprar és d’un nivell econòmic més aviat baix. Tot i que hi ha revistes del cor que es limiten a explicar vides, anècdotes i altres informacions dels famosos, n’hi ha que opinen sobre ells i , fins i tot, els critiquen. Doncs bé, la revista Cuore pertany al segon grup. Ja només en la portada es pot veure aquesta característica que la fa diferent: el tema central és la crítica dirigida a famoses que estan massa primes (Victoria Beckham i Belén Rueda). També es mostra dues imatges d’elles tal i com eren abans. En tots els números, Cuore intenta criticar i ridiculitzar als famosos o mostrar les seves facetes menys vistes (fent topless, sense maquillar, en la seva intimitat, amb postures estranyes, amb els cabells despentinats...). Sota d’això hi trobem més apartats de crítica: els bronzejats (com s’han de fer i com no prenent com a model dues famoses). A la part inferior dreta, i a la mateixa alçada que el títol referent als bronzejats, hi ha la breu descripció d’un article de l’interior que parla sobre la passió d’en Fernando Alonso i la seva novia a Miami. I finalment, a la part inferior de la portada, parla d’una entrevista feta a l’actor que interpreta al Dr. House a la sèrie del mateix nom. És curiós com la revista deixa entendre que aquest tipus d’articles no són els més importants per ella, deixant-los en una mida petita i a la part inferior, mentre que els que li interessen es mostren amb una mida més gran i acompanyats de fotografies.
L’element que més destaca són les dues fotografies de Belén Rueda i Victoria Beckham, ja que estan centrades al mig i ocupen més de la meitat de la revista. Hi ha molta varietats de colors i tonalitats. En general és una portada caòtica, plena de caos i que recorda a l’horror vacui dels romans. Està carregada de fletxes, escrits curts i amb diferents tipografies i bafarades. Els textos no segueixen cap ordre, doncs estan disposats asimètricament i alguns fins i tot en diagonal. Això es justifica ja que no és una revista de disseny, i, per tant, no vol transmetre elegància ni sobrietat; és una revista destinada a un públic poc lligat a aquests adjectius. Només vol cridar l’atenció amb les notícies que mostra, i per aconseguir-ho utilitzarà els recursos que faci falta, si cal emplenant la portada d’imatges, textos i altres.

LES PÀGINES INTERIORS:

- EXTERIORES: En les pàgines interiors d’aquesta revista, la tipografia és tota igual, menys en algunes ocasions en les que canvia en els títols. Aquests són sempre en majúscules i acostumen a ser majoritàriament negres, i en algunes ocasions de colors lleugers, no molt cridaners, mentre que els textos són sempre negres. Els marges són prou amplis i l’ interlineat del text és espaiat, la qual cosa fa que el text respiri i sigui més fàcil i còmode de llegir. En quan a les columnes, només n’hi acostumen a haver-hi una, dues o tres cm a molt. Els peus de foto s’indiquen normalment amb un numero al costat de la imatge, i l’explicació es fa en un racó reservat per als peus de foto junts. Són de la mateixa tipografia que el text però d’una mida més petita, i a vegades estan en cursiva. Com que és una revista de decoració d’exteriors moltes imatges són de mobles, llums, accessoris i altres per la jardí, per la qual cosa, en els peus de foto s’indica el nom de l’objecte, el seu preu, el fabricant, les mesures... Els elements decoratius que caracteritzen aquesta revista són molt escassos, mentre que sí que té peu de pàgina i encapçalament. En el primer hi ha el nom de la revista i el tema que est tracta en aquest número, i en el segon hi trobem el número de pàgina. Les imatges no tenen cap lloc d’ubicació concret, ja que algunes se sobreposen i s’ubiquen a qualsevol emplaçament de la pàgina, formant una composició semblant a un trencaclosques. El text, que es veu influït per la posició de les imatges, tampoc té una ni una estructura ni una situació concreta en les planes i s’adapta a la forma que creen les imatges.
Així doncs, tot i que la composició de les pàgines interiors no segueix cap esquema determinat i crea formes i estructures desordenades, hi ha espai lliure i el disseny està pensat per tenir un ordre de lectura normal i facilitat a l’hora de llegir. Un exemple de que disseny també pot anar lligat amb funcionalitat.

- CUORE: La tipografia de les pàgines interiors d’aquesta revista és lleugerament allargada, i juga amb els colors blanc, negre i rosa. Els títols són en negreta i en majúscula, mentre que la resta de textos són en minúscula i normals. En aquesta revista no hi ha pràcticament marges, ja que més de la meitat de les pàgines les ocupen fotografies grans que s’engrandeixen al llarg de l’amplada i alçada de les planes. Com que és una revista molt visual, hi ha un gran nombre de imatges, i els textos queden marginats. Els pocs que hi ha són escrits o en l’espai que resta a les pàgines o damunt les fotografies en formes diverses com bafarades. Si hi ha columnes, n’hi ha poques, una o dues, l’ interlineat no és molt ampli i els peus de foto es situen damunt les imatges. Les pàgines manquen d’encapçalament, però tenen peu de pàgina, on hi ha escrit el número de plana i la web de la revista. Tots aquests factors, més la suma d’elements decoratius com fletxes, retocs que caricaturitzen les fotos, petites biografies damunt les imatges, mapes mundi per situar el lloc de la notícia... fan que, com en la portada, tot l’interior de la revista sigui caòtic, confús i ple de coses que creen un ordre de lectura desordenat i dificulten al lector a l’hora de llegir.
Com a conclusió podem extreure que, com que l’objectiu al qual es vol arribar no és aconseguir una aparença bonica sinó atreure al lector, aquesta revista, com moltes altres del cor, deixa de banda l’aspecte estètic per centrar-se en cridar l’atenció del lector.

ELS CARTELLS DE LA MERCÈ

Avui, dia 27 de setembre, a classe de fonaments del disseny hem comentat el cartell d'aquest any de la Mercè, la festa major de Barcelona. Les opinions han estat vàries, però en general a tothom li ha agradat la idea i proposta de cartell d'aquest any.

una de les variants del cartell de la Mercè d'aquest any

Cada any, Barcelona encarrega el treball de realitzar el cartell de les festes a un dissenyador diferent. Aquest any li ha tocat a Claret Serrahima. Aquest, però, junt amb el seu estudi Cla-se, han tingut una idea molt diferent de la de la resta d'anys. Enguany han volgut cedir el protagonisme als ciutadans de la ciutat. Com ho han fet? Doncs demanant a una trentena de ciudadans de la ciutat condal que creesin la imatge de la Mercè a través d'una lletra. Algunes d'elles són fetes per gent d'àmbits tant diferents com el Mag Lari, la ballarina Sol Picó, el pare Manel, el director de cine Manuel Huerga... Totes elles representen alguna cara de la Mercè, una festa que ha tingut un cartell fet per tota la ciutat, això si, dirigit per un dissenyador de la talla de Serrahima. Així doncs, sorgeix una pregunta: Qui ha estat l'autor del cartell, el dissenyador o els dibuixants de les lletres?

Aquesta és la història del cartell, o més ben dit, cartells (ja que amb les 30 lletres s'ha pogut crear més d'un) de la Mercè d'enguany, però a continuació hi ha tots els cartells des de l'any 1992, per fer-nos una idea dels canvis que s'han produït any rere any en aquest cartell, el qual exposa la qualitat de les arts gràfiques catalanes, sovint poc defensades.

DISSENYADORS DELS CARTELLS DE CADA ANY:

1992: Manuel Esclusa

1993: Ramon Panadès

1994: Anna Miquel

1995: Gerard Sala

1996: Antoni Clavé

1997: Josep i Pere Santilari

1998: Ramon Herreros

1999: Nazario

2000: Jordi Benito

2001: Antonio Miralda

2002: Antoni Tàpies

2003: Enric Satué

2004: Perejaume

2005: America Sánchez

2006: Vicente Rojo

2007: Enric Jardí

2008: Pere Torrent

2009: Pati Núñez

2010: Claret Serrahima

BENVINGUT, 2n!! + LOGOTIP ARTS BELLERA

2n DE BATXILLERAT

1r de Batxillerat ja forma part del passat, ara toca el curs de 2n. Aquesta vegada, el blog ja no serveix per a la matèria d'audiovisuals, sinó de disseny. I amb quin treball s'enceta aquesta assignatura? Doncs amb el disseny del logotip de la nova associació del Celestí Bellera: ARTS BELLERA.

Després de pensar-ho molt i dibuixar vàries possibilitats, vaig decidir quedar-me amb una proposta molt simple: una A i una B entrellaçades com si es tractés d'un cordó. Vaig escollir aquesta opció perquè vaig veure que obtenia uns logotips molt senzills, simples, entenedors, fàcils d'identificar, minimalistes i que funcionaven en una mida molt petita. La idea del cordó se'm va ocórrer quan vaig pensar què tenien en comú les quatre vessants de l'associació (la musical, la plàstica, la escènica i la audiovisual), i és que totes són diferents cares, probablement les més conegudes, de l'art. Per tant, el cordill representa el nexe d'unió entre les quatre vessants, el que les entrellaça i fa que pertanyin a un mateix paquet: l'ART. La tipografia que he utilitzat ha estat un tipus de lletra moderna, diferent a la lletra lligada clàssica. Com que el missatge que transmet el logo és de simplicitat per damut de tot, no volia que la tipografia desentonés, així que n'he escollit una senzilla i moderna alhora. El color utilitzat per a les lletres ha estat el negre, ja que en el logo ja hi ha color i no volia afegir-hi cap altre. Tot i així, depenent del fons on estigui el logotip, els colors es poden modificar, però tenint en compte la senzillesa i simplicitat que he volgut plasmar.

Un cop fet el logotips inspirants en els cordons vaig escollir dues opcions, les que a continuació hi ha. Una d'elles és la definitiva, mentre que l'altra quedarà per sempre com a una prova més.

PRIMERA POSSIBILITAT (LOGO DEFINITIU):

SEGONA POSSIBILITAT (DESCARTADA):

DIARI D'ARTISTA

DIA 26 D'ABRIL: Avui ha començat l'exposició de Planeta Bellera. Estic molt indecís i confós perquè he refet el meu projecte, però no sé exactament com ho puc enfocar. De moment he entregat un text on hi han alguns esbossos i idees que he estat pensant durant aquest temps. Espero que en Manel Clot (crític d'art que ens assessorarà en l'exposició) m'ajudi a trobar el camí per on reedreçar-me. D'aquí poca estona ens toca explicar els nostres projectes a mi, la Teresa Guixé i en Pol Pagés.

DIA 27 D'ABRIL: Tot i que en Manel em va donar molt poques indicacions de com portar endavant el meu projecte, va ser de gran ajuda, i ja tinc gairebé el projecte en marxa. Ara ja sé com començar. tot i que em fusionaré amb en Pol Pagès i la Teresa Guixé, tothom farà el seu projecte independentment, però tots al mateix espai. Hem pensat de fer un "laberint" amb parets de paper o un material no molt consistent. A les parets hi hauria el text de la Teresa, que parla de que els mitjons són com els amics, que t'ajudena fer el camí més fàcil i et protegeixen... A mesura que vas llegint el text vas entrant al centre del laberint, on acabat el text hi haurà el projecte d'en Pol i el meu. En Pol em sembla que vol tractar el tema dels mitjons desaparellats, com jo, però ell a partir de fotografies on surt ell amb mitjons diferents. De moment hem decidit el lloc, i és entre les columnes i la porta gran de ferro. Tothom ha fet una petita maqueta de com serà el seu projecte a partir de papers enganxats a la paret, anotacions...

DIA 30 D'ABRIL: Hem continuat pensant en la idea del laberint, però hi ha molts inconvenients, el principal és la dificultat de com fer les parets. Alguns professors ho veuen com una bona idea, però altres no tant. I especialment en Manel, prefereix que ho fem damunt de peanes i prou. Seguirem comparant els pros i els contres de cada proposta.

DIA 4 DE JUNY: Definitivament no farem el projecte dins un "laberint", ens han acabat de convèncer tot i la nostra insistència. Hem estat parlant amb la Teresa i les Annes, i ara començem el projecte definitiu.

DIA 6 DE JUNY: He estat fent esbossos de què vull posar en el projecte durant dues hores, molts no m'han agradat m'he quedat amb dos.

DIA 7 DE JUNY: Tinc ganes de començar a fer alguna cosa del meu projecte, però haig de comprar material i no tinc temps. A més, hi ha dies que els meus companys de projecte no vénen, i això impedeix que acabem de cuallar la idea bàsica.

DIA 11 DE JUNY: Ja he començat a fer alguna cosa. He comprat tres caixes de colors i les vull pintar de color blanc i fer-els-hi un forat al mig perquè la gent pugui posar-hi els mitjons. He pintat les caixes amb esprai blanc a fora de l'espai d'arts. De sobte, el vent ha arrossegat pedres cap a les ciaxes, que estaven humides, i s'han empastifat totes. Les hauré de tornar a pintar.

DIA 12 DE JUNY: He tret les pedres i una part de l'esprai blanc, i s'ha de reconèixer que les caixes han quedat molt lletges. Ara hauré de tornar-les a pintar, però és difícil perquè he hagut d'arrancar algunes capes del paper que les cobreix.

DIA 13 I 14 DE JUNY: Aquests dos dies m'he dedicat a repintar les caixes, ara de negre, però el sol les ha escalfat massa i amb les restes de pintura d'esprai a sota ha quedat tot molt malament. Ja no sé què fer. Estic molt estressat perquè veig que sempre em surten impediments per no poder avançar.

DIA 17 DE JUNY: Aquest cap de setmana he tret totes les capes de pintura i esprai de les caixes amb penes i treballs, i les he pintat per últim cop, i per fi m'han quedat bé. Avui he fet els forats de les capses i dos esbossos més del resultat final, però no m'acaben de convèncer.

DIA 18 DE JUNY: S'acosta el final i jo sense gairebé res. De moment tinc la peana on col·locaré el meu projecte, però vull rascar una pintura que té perquè quedi totalment blanca. Avui he acabat les caixes.

DIA 20 DE JUNY: Ja tinc les capses acabades, ja tinc el boli perquè la gent escrigui i el bloc mig pintat de negre, per no fer publicitat de la marca de la llibreta. Ara tinc un problema, necessito mitjons. Avui n'he dut dos de casa meva i prou feina m'ha costat poder-me'ls endur. Fa una setmana que envio missatges per el Facebook perquè els companys en duguin de casa seva, però res de res.

DIA 21 DE JUNY: Avui ha estat un dia molt intens. He rascat la peana i ara ja és totalment blanca. He col·locat les caixes, la pila de mitjons, he acabat el bloc i he col·locat les instruccions que s'han de seguir perquè la gent sàpiga què ha de fer quan vinguin, tot i que ja només queda un dia.