dilluns, 20 de desembre del 2010
diumenge, 28 de novembre del 2010
PROVA DE SELECTIVITAT
Observeu els objectes de les imatges A i B i contesteu les preguntes següents:
- A partir de quins aspectes formals es pot justificar que tots dos objectes pertanyen a la línia aerodinàmica?
Sí que pertanyen a la línea aerodinàmica. Ho podem demostrar a través de les línies compositives d’ambdós objectes, que són gràcils i corbes. La seva estètica també recorda molt als coets, que són els antecessors del moviment aerodinàmic, ja que està inspirat en el moviment, la rapidesa i la modernitat que caracteritza els coets. I és que l’invent dels coets va xocar a la societat de l’època i per això tothom va voler plasmar aquell avenç tecnològic en la majoria d’àmbits del disseny, creant objectes moderns i trencadors. Un altre element que recorda a l’estètica espacial és el material amb el que estan fets els objectes: metall. Tant l’afilallapis com el cotxe tenen colors metal•litzats i brillants, la qual cosa també aporta modernitat.
- Quina diferència hi ha entre un objecte i l’altre en relació amb el que explica el text?
La diferència que hi ha entre els dos objectes és que han estat dissenyats per a funcions i dimensions molt diferents: mentre que un és un cotxe, l’altre és un afilallapis. Tot i així, com diu el text, com que tenen línies corbes, malgrat ser coses diferents són aerodinàmiques, sinònim de modernitat i evolució en els anys trenta del segle XX.
- Exercici 2. [2 punts]. En la imatge G es mostren alguns cartells del dissenyador iranià Reza Abedini. Comenteu quin paper tenen la tipografia i la cal·ligrafia en la seva obra i descriviu l’ús del color en aquestes intervencions gràfiques.
Aquest magnífic dissenyador iranià treballa en els seus cartells problemes o situacions comuns en la societat del seu país. Rostres de patiment, siluetes negres, cares tapades... ens mostren tots els cantons de la societat iraní. Això ho plasma en els seus cartells mitjançant elements fàcilment reconeixibles i que ens recordin al seu país.
Un d'aquests elements és la tipografia àraba, que, com que es tracta d'un llenguatge molt caligràfic, els utilitza en els seus cartells com a símbols, i la veritat és que el resultat és molt harmònic i perfecte.
Un altre element que fa que quan mirem els seus cartells pensem en Iran són els colors. Podem veure que el dissenyador empra colors càlids i de gammes derivades del vermell, el marró i el taronja. Aquest tipus de colors té a veure amb el tipus de paisatge típic dels països del Pròxim Orient: el desert i les terres àrides.
dilluns, 22 de novembre del 2010
ANNA MARIA MAIOLINO A LA FUNDACIÓ TÀPIES
BIOGRAFIA D'ANNA MARIA MAIOLINO:
Va néixer a Scalea, Calàbria (Itàlia) l'any 1942. Poc després va traslladar-se a Veneçuela a viure amb la seva família. Amb 18 anys va anar a viure a Brasil, allà encara hi viu. Malgrat això, també va passar temporades a Nova York i a Buenos Aires entre el 1970 i el 1980.
Era la petita de deu germans, i degut a bombardejos que va viure la seva família, els pares de Maiolino se la oblidaven nombroses ocasions al llit quan marxaven a algun refugi. Aquesta solitud i abandonament ha estat reflectit des de sempre en l'obra de l'artista. De fet, l'art va ser l'única via d'escapament que Maiolino va aconseguir per sortir de l'angoixa que a la seva infància va adquirir.
A Maiolino sempre li ha interessat les caques, les defecacions, les restes... que explusa l'organisme, i això forma part de la seva reflexió sobre el cos humà, sobre el que entra i el que surt i durant el camí es transforma. També té molta importància en la obra de Maiolino el treball manual, com el de la mare quan fa panets o pasta per als treballadors. Aquest és un aspecte que Anna Maria analitzarà i treballarà molt profundament.
Una cosa molt curiosa és que quan l'Anna Maria va arribar a Catalunya i es va informar sobre les nostres costums, va quedar sobtada de la presència que té l'excrement en la societat catalana (el caga tió, el caganer, la típica expressió: "ves-te'n a cagar"!...).
Tot i que a l'exposició predomina la presència dels excrements (fets d'argila, lògicament) i les formes que s'assemblen a les defecacions, també hi ha altres obres de Maiolino, com quadres o escultures, que es reparteixen entre dues plantes de la Fundació Antoni Tàpies.
OPINIÓ PERSONAL:
Tot i que reconec que l'obra de Maiolino és molt profunda i treballada, a mi personalment no em va agradar, potser perquè venia de veure l'exposició de Mariscal. A més, a mi aquestes sales d'exposicions tan blanques m'engoixen i em fan sentir malament, per no parlar del MACBA. A més, la guia, tot iq eu estava encostipada, semblava que li costés arrencar i a vegades es feia una mica feixuc entendre alguns aspectes. Per tant, la meva valoració de l'exposició no és massa positiva.
MARISCAL A LA PEDRERA
L'any 1989 també crea l'estudi Mariscal, una petita empresa dedicada al món del disseny en la majoria dels seus àmbits. Juntament amb els components de l'estudi Mariscal, l'artista ha dissenyat logotips (Onda Cero, Bancaja, partit socialista suec: Socialdemokraterna, Zoo de Barcelona, Universitat de València...). També ha dissenyat mobles, interiors com el de la botiga H&M de Portal de l'Àngel.
L'apartat de "Llenguatge i eines": L'exposició es comença atravessant la cova dels esbossos, un espai ple de fotocòpies d'esbossos de Mariscal, amb unes finestres des d'on es pot veure una obra seva anomenada Crash! i que consisteix en un cotxe explotant. Seguidment passem al bosc de les lletres, un altre espai ple de lletres de diferents mides i tipus, amb colors variats i posades de tal manera que conformen una estructura semblant a un bosc. En aquest apartat podem veure les tipografies que ha inventat i modificat Mariscal.
L'apartat de "Món ficció": Aquesta part de l'exposició comença just després d'un espai que MAriscal el va anomenar com el túnel de les teles, on hi penjen infinitats de teles estampades amb dibuixos i il·lustracions seves. Aquest espai ens mostra el món interior del polifacètic artista.
OPINIÓ PERSONAL:
EXERCICI DE FOTOGRAFIA
DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara 1
OBJECTIU: 8 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 3.2
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/80
DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara 2
OBJECTIU: 8 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 3.2
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/40
DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara 3
OBJECTIU: 8 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 3.2
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/25
DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara lleugermanet inclinada a la dreta
OBJECTIU: 6 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/60
OBJECTIU: 10 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 3.5
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/80
DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara lleugerament inclinada a la dreta
OBJECTIU: 14 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 4.5
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/60
EXERCICI 3. 3 FOTOGRAFIES AMB DIFERENTS PROFUNFITATS DE CAMP:
DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara amb el terme llunyà enfocat
OBJECTIU: 6 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/50
OBJECTIU: 6 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/50
OBJECTIU: 6 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/50
EXERCICI 4. 3 FOTOGRAFIES DE L'OBJECTE EN MOVIMENT AMB DIFERENTS VELOCITATS D'OBTURACIÓ:
DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara en moviment horitzontal
OBJECTIU: 6.8 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/11
DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara en moviment vertical
OBJECTIU: 6.4 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/12
DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara en moviment circular
OBJECTIU: 6.2 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/9
EXERCICI 5. 4 FOTOGRAFIES UTILITZANT I NO UTILITZANT ALTERNATIVAMENT EL FLAIX:
DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara frontal sobre terra de rajoles
OBJECTIU: 7 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/30
OBJECTIU: 7 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/40
DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara frontal sobre terra de rajoles
OBJECTIU: 7 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/40
DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara frontal sobre terra de rajoles
OBJECTIU: 7 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/30
ARTISTES QUE HAN INFLUÏT A VICENÇ VACCA
La seva obra està creada per no ser contemplada sinó per actuar com un instrument de comunicació, un mitjà capaç de crear un contacte mental i simbòlic entre l’artista i el públic.
muntatge de vídeos de l'artista Bruce Nauman
JOHN CAGE:
Va néixer a Los Ángeles el 5 de setembre de 1912, i va morir a Nova York el 12 d'agost del 1992. Cage va revolucionar el món de la música. Va aportar conceptes molt innovadors i trencadors dins la societat tancada en la que vivia. Per fer-ho tenia varis mètodes, però el més important és l'automatisme, amb el qual creava peces musicals aleatòriament, ja fos mitjançant series de números, jocs d'atzar, trencant i estripant partitures... Cage també va reivindicar que els sorolls i el silenci també poden formar part de la música. Amb aquestes teories va arribar a produir un instrument relativament nou: el piano preparat (un piano amb claus, peces de plàstic, fustes... al l'encordatge del piano). Aquest instrument produïa uns sons especialment interessants i trencadors. Amb aquest instrument va crear entre el 1946 i el 1948 una peça de 69 minuts de durada anomenada Sonatas and Interludes.
Però probablement la peça més coneguda de Cage és la que duu per títol 4'33", que va fer l'any 1952. És una peça la partitura de la qual no especifica cap so que hagi de ser produit durant els 4 minuts i 33 segons que dura.
En aquest link es pot veure la peça de Cage titulada 4'33":
http://www.youtube.com/watch?v=hUJagb7hL0E
MARCEL DUCHAMP:
Va néixer a Blainville-Crevon (França) el 28 de juliol de 1887 i va morir a Neuilly-sur-Seine (França) el 2 d'octubre de 1968, amb 81 anys. Va pertànyer a una família d'artistes: alguns músics, d'altres pintors...
Marcel Duchamp va ser un dels artistes més rellevants del dadaisme, un moviment intel·lectual, literari i estètic d'avantguarda, desenvolupat entre el 1916 i el 1925 que buscava el trencament radical en l'art fet fins aquell moment. Va sorgir com a conseqüència de l'absurditat de l'enfrontament bèl·lic de la 1a Guerra Mundial, i per tant, és un moviment molt regit per l'anarquisme.
També va ser un gran impulsor dels "ready-made", una tècnica artística consistent en agafar objectes qüotidians i modificar-los o barrejar-los amb altres amb l'objectiu de transformar-los en un objecte artístic. Per tant, no crea l'objecte, sinó que el transforma. Aquesta tècnica és la més famosa emprada per l'artista, ui alguns exemples són obres com:
Roue de bicyclette («Roda de bicicleta»). 1913
Le porte bouteille («La porta ampolla»). 1914
Fontaine («Font»). 1917
A més de pintor, escultor i cineasta, Duchamp també va ser un excel·lent jugador d'escacs.
diumenge, 21 de novembre del 2010
VICENÇ VACCA
Tot i que aquesta fotografia ens mostra l'obra de Vacca, el fons no és el mateix que el de l'exposició del museu de Granollers, ja que en aquest recinte estava disposada al centre de la sala i el fons era negre.
Per finalitzar, cal dir que Vacca ha estat influenciat per nombrosos artistes, que li han marcat al llarg de la seva trajectòria, alguns morts, i d'altres encara vius. Aquests artistes els analitzaré a la següent entrada del blog, i posaré un petita biografia de cadascú.
dilluns, 15 de novembre del 2010
BLOW-UP
- TÍTOL: BLOW-UP. Desig d'un matí d'estiu
- DIRECTOR: Michelangelo Antonioni
- PRODUCCIÓ: Carlo Ponti
- GUIÓ: Michelangelo Antonioni i Tonino Guerra
- REPARTIMENT:Vanessa Redgrave, Sarah Miles, David Hemmings, John Castle, Jane Birkin, Gillian Hills
Aquesta pel•lícula es va rodar l’any 1966 al Regne Unit i a Itàlia, tot i que l’acció passa a Londres. El temps que dura la pel•lícula és de 111 minuts, però els fets es transcorren en un o dos dies. I en quan a l’espai, hi ha varis llocs que apareixen a la pel•lícula, però generalment són l’antiquari, el parc on fotografia als amants, l’estudi fotogràfic, el carrer i el local on hi toca el grup de música The Yardbirds. De tots aquests, el que més presència té és l’estudi fotogràfic, on transcorre la majoria de l’acció.
En general, podríem resumir l’estètica del film com a minimal, ja sigui per les escenografies que es creen per fotografiar les models, com per el tipus de pel•lícula que és (plena d’el•lipsis, sense molt soroll, és una pel•lícula freda, amb una falta d’intimitat, plena d’espais blancs i amb el més mínim de coses possible per explicar un argument molt consistent).
Sincerament aquesta pel•lícula m’ho m’ha deixat indiferent. Em sembla que és la primer pel•lícula de la qual surto amb la sensació de que falta alguna cosa. Per mi, el final va ser totalment impactant. Quan em pensava que faltaria mitja hora més, a la pantalla apareixen unes lletres que diuen: The End. El significat no el vaig entendre a la primera, i m’ho van haver d’explicar vàries vegades per a entendre’l totalment. L’estètica tan minimalista, la falta de música, de diàlegs, les reaccions dels personatges i molts més aspectes van fer que des del principi em resultés una pel•lícula mot angoixant. Però tot i així reconec el mèrit que té crear pel•lícules tan trencadores i impactants.
dimecres, 3 de novembre del 2010
CARTELL DE NADAL EL 9 NOU
ANALITZAR I COMPARAR DUES REVISTES
Són dues revistes molt diferents, la primera és Exteriores i la segona és Cuore. Un és de decoració i l’altra és del cor. Però a part d’aquesta diferencia n’hi ha una que salta a la vista: el disseny de cadascuna, tant de les portades com de les pàgines interiors. A continuació analitzaré aquest aspecte, d’aquesta manera podrem veure com afecta a la part visual la temàtica de cada revista.
Com he dit, “l’aspecte físic” de les revistes ve molt marcat pel tipus de públic al qual està adreçat i per la seva temàtica. Les revistes com les de disseny, les de decoració, les de cuina, les de viatges o les de salut acostumen a tenir una portada i organització del text més o menys ordenada, senzilla i fàcil de llegir, mentre que les revistes del cor acostumen a ser tot el contrari: els textos estan desorganitzats, costen de llegir i les portades són caòtiques i plenes d’informació.
LA PORTADA:
- EXTERIORES: Tota la portada la ocupa una imatge de la part exterior d’una casa minimalista, la qual cosa ens indica ja d’entrada la temàtica de la revista: decoració i exteriors. La capçalera, que mostra el nom de la revista, s’eixampla al llarg de l’amplada, amb una tipografia allargada, en minúscula, fàcil d’entendre i en color taronja, que la diferencia del cel blau de la imatge de sota. Aquest és un recurs molt utilitzat en disseny, en el que es contrasten dos elements amb dos colors contraris (vermell i verd, taronja i blau, groc i lila). Si continuem baixant ens trobem un subtítol, de color blanc i amb la mateixa tipografia, però en majúscula, que ens indica el tema del que tracta aquesta revista (decoració de jardins, terrasses i piscines), juntament amb el seu preu (Espanya, 3€), el número (20) i un logotip que ens indica que és un suplement d’una altra revista anomenada “Casa Viva”.
A continuació hi trobem varis textos que ens indiquen els diferents apartats que apareixen en aquest número (de colors taronja i en majúscula), juntament amb una breu explicació sota seu (de color blanc i en minúscula). Aquests estan situats als marges de la imatge, per evitar tapar-la en excés. Són d’una tipografia diferent de la de la capçalera i estan disposats ordenadament, l’un a sota de l’altre.
L’element que més destaca per damunt els altres és la fotografia, que ocupa tota la portada, un recurs utilitzat per atreure al públic. Els colors amb els que juga són el taronja, el blanc i el blau, tot i que en altres números, depenent de la fotografia, es canvien els colors i tonalitats perquè hi hagi una millor harmonia. Com hem dit, aquesta és una revista que, com que tracta de disseny i decoració, ha de reflectir aquest ideal a través de la portada, per la qual cosa mostra simplicitat (és una portada molt minimalista, amb allò més just i necessari: pocs colors, ben escollits i pocs textos), subtilesa i elegància (la imatge és bonica, els colors són harmònics entre ells...), ordre (la disposició de la informació està ordenada) i practicitat (és fàcil de llegir perquè els textos destaquen).
- CUORE: La capçalera, com en la revista anterior, també ocupa tota l’amplada de la portada, però en aquest cas, la tipografia del títol és molt arrodonida i està en negreta, la qual cosa fa que es vegi molt atapeït. Els colors del títol són el blanc i el rosa de fons, per a contrastar. Així com en la revista Exteriores trobàvem el subtítol a baix, ara el trobem a dalt, i també ens dóna a conèixer quins temes es tracten en aquesta revista (món del cor, de la moda i de la televisió). Sota el títol, i damunt les fotos de la portada, situat a la part dreta de la portada hi trobem el preu (0,50€), molt baix respecte altres revistes, ja que el públic que la acostuma a comprar és d’un nivell econòmic més aviat baix. Tot i que hi ha revistes del cor que es limiten a explicar vides, anècdotes i altres informacions dels famosos, n’hi ha que opinen sobre ells i , fins i tot, els critiquen. Doncs bé, la revista Cuore pertany al segon grup. Ja només en la portada es pot veure aquesta característica que la fa diferent: el tema central és la crítica dirigida a famoses que estan massa primes (Victoria Beckham i Belén Rueda). També es mostra dues imatges d’elles tal i com eren abans. En tots els números, Cuore intenta criticar i ridiculitzar als famosos o mostrar les seves facetes menys vistes (fent topless, sense maquillar, en la seva intimitat, amb postures estranyes, amb els cabells despentinats...). Sota d’això hi trobem més apartats de crítica: els bronzejats (com s’han de fer i com no prenent com a model dues famoses). A la part inferior dreta, i a la mateixa alçada que el títol referent als bronzejats, hi ha la breu descripció d’un article de l’interior que parla sobre la passió d’en Fernando Alonso i la seva novia a Miami. I finalment, a la part inferior de la portada, parla d’una entrevista feta a l’actor que interpreta al Dr. House a la sèrie del mateix nom. És curiós com la revista deixa entendre que aquest tipus d’articles no són els més importants per ella, deixant-los en una mida petita i a la part inferior, mentre que els que li interessen es mostren amb una mida més gran i acompanyats de fotografies.
L’element que més destaca són les dues fotografies de Belén Rueda i Victoria Beckham, ja que estan centrades al mig i ocupen més de la meitat de la revista. Hi ha molta varietats de colors i tonalitats. En general és una portada caòtica, plena de caos i que recorda a l’horror vacui dels romans. Està carregada de fletxes, escrits curts i amb diferents tipografies i bafarades. Els textos no segueixen cap ordre, doncs estan disposats asimètricament i alguns fins i tot en diagonal. Això es justifica ja que no és una revista de disseny, i, per tant, no vol transmetre elegància ni sobrietat; és una revista destinada a un públic poc lligat a aquests adjectius. Només vol cridar l’atenció amb les notícies que mostra, i per aconseguir-ho utilitzarà els recursos que faci falta, si cal emplenant la portada d’imatges, textos i altres.
LES PÀGINES INTERIORS:
- EXTERIORES: En les pàgines interiors d’aquesta revista, la tipografia és tota igual, menys en algunes ocasions en les que canvia en els títols. Aquests són sempre en majúscules i acostumen a ser majoritàriament negres, i en algunes ocasions de colors lleugers, no molt cridaners, mentre que els textos són sempre negres. Els marges són prou amplis i l’ interlineat del text és espaiat, la qual cosa fa que el text respiri i sigui més fàcil i còmode de llegir. En quan a les columnes, només n’hi acostumen a haver-hi una, dues o tres cm a molt. Els peus de foto s’indiquen normalment amb un numero al costat de la imatge, i l’explicació es fa en un racó reservat per als peus de foto junts. Són de la mateixa tipografia que el text però d’una mida més petita, i a vegades estan en cursiva. Com que és una revista de decoració d’exteriors moltes imatges són de mobles, llums, accessoris i altres per la jardí, per la qual cosa, en els peus de foto s’indica el nom de l’objecte, el seu preu, el fabricant, les mesures... Els elements decoratius que caracteritzen aquesta revista són molt escassos, mentre que sí que té peu de pàgina i encapçalament. En el primer hi ha el nom de la revista i el tema que est tracta en aquest número, i en el segon hi trobem el número de pàgina. Les imatges no tenen cap lloc d’ubicació concret, ja que algunes se sobreposen i s’ubiquen a qualsevol emplaçament de la pàgina, formant una composició semblant a un trencaclosques. El text, que es veu influït per la posició de les imatges, tampoc té una ni una estructura ni una situació concreta en les planes i s’adapta a la forma que creen les imatges.
Així doncs, tot i que la composició de les pàgines interiors no segueix cap esquema determinat i crea formes i estructures desordenades, hi ha espai lliure i el disseny està pensat per tenir un ordre de lectura normal i facilitat a l’hora de llegir. Un exemple de que disseny també pot anar lligat amb funcionalitat.
- CUORE: La tipografia de les pàgines interiors d’aquesta revista és lleugerament allargada, i juga amb els colors blanc, negre i rosa. Els títols són en negreta i en majúscula, mentre que la resta de textos són en minúscula i normals. En aquesta revista no hi ha pràcticament marges, ja que més de la meitat de les pàgines les ocupen fotografies grans que s’engrandeixen al llarg de l’amplada i alçada de les planes. Com que és una revista molt visual, hi ha un gran nombre de imatges, i els textos queden marginats. Els pocs que hi ha són escrits o en l’espai que resta a les pàgines o damunt les fotografies en formes diverses com bafarades. Si hi ha columnes, n’hi ha poques, una o dues, l’ interlineat no és molt ampli i els peus de foto es situen damunt les imatges. Les pàgines manquen d’encapçalament, però tenen peu de pàgina, on hi ha escrit el número de plana i la web de la revista. Tots aquests factors, més la suma d’elements decoratius com fletxes, retocs que caricaturitzen les fotos, petites biografies damunt les imatges, mapes mundi per situar el lloc de la notícia... fan que, com en la portada, tot l’interior de la revista sigui caòtic, confús i ple de coses que creen un ordre de lectura desordenat i dificulten al lector a l’hora de llegir.
Com a conclusió podem extreure que, com que l’objectiu al qual es vol arribar no és aconseguir una aparença bonica sinó atreure al lector, aquesta revista, com moltes altres del cor, deixa de banda l’aspecte estètic per centrar-se en cridar l’atenció del lector.
dilluns, 27 de setembre del 2010
ELS CARTELLS DE LA MERCÈ
Cada any, Barcelona encarrega el treball de realitzar el cartell de les festes a un dissenyador diferent. Aquest any li ha tocat a Claret Serrahima. Aquest, però, junt amb el seu estudi Cla-se, han tingut una idea molt diferent de la de la resta d'anys. Enguany han volgut cedir el protagonisme als ciutadans de la ciutat. Com ho han fet? Doncs demanant a una trentena de ciudadans de la ciutat condal que creesin la imatge de la Mercè a través d'una lletra. Algunes d'elles són fetes per gent d'àmbits tant diferents com el Mag Lari, la ballarina Sol Picó, el pare Manel, el director de cine Manuel Huerga... Totes elles representen alguna cara de la Mercè, una festa que ha tingut un cartell fet per tota la ciutat, això si, dirigit per un dissenyador de la talla de Serrahima. Així doncs, sorgeix una pregunta: Qui ha estat l'autor del cartell, el dissenyador o els dibuixants de les lletres?