ANNA MARIA MAIOLINO A LA FUNDACIÓ TÀPIES

El divendres dia 19 de novembre els alumnes de 2n de Batxillerat artístic vam fer una sortida a Barcelona. Primer vam anar a veure l'exposicó de JAvier Mariscal a la Pedrera, i després vam visitar l'exposició d'Anna Maria Maiolino, a la Fundació Antoni Tàpies.

BIOGRAFIA D'ANNA MARIA MAIOLINO:

Va néixer a Scalea, Calàbria (Itàlia) l'any 1942. Poc després va traslladar-se a Veneçuela a viure amb la seva família. Amb 18 anys va anar a viure a Brasil, allà encara hi viu. Malgrat això, també va passar temporades a Nova York i a Buenos Aires entre el 1970 i el 1980.
Era la petita de deu germans, i degut a bombardejos que va viure la seva família, els pares de Maiolino se la oblidaven nombroses ocasions al llit quan marxaven a algun refugi. Aquesta solitud i abandonament ha estat reflectit des de sempre en l'obra de l'artista. De fet, l'art va ser l'única via d'escapament que Maiolino va aconseguir per sortir de l'angoixa que a la seva infància va adquirir.
A Maiolino sempre li ha interessat les caques, les defecacions, les restes... que explusa l'organisme, i això forma part de la seva reflexió sobre el cos humà, sobre el que entra i el que surt i durant el camí es transforma. També té molta importància en la obra de Maiolino el treball manual, com el de la mare quan fa panets o pasta per als treballadors. Aquest és un aspecte que Anna Maria analitzarà i treballarà molt profundament.

Una cosa molt curiosa és que quan l'Anna Maria va arribar a Catalunya i es va informar sobre les nostres costums, va quedar sobtada de la presència que té l'excrement en la societat catalana (el caga tió, el caganer, la típica expressió: "ves-te'n a cagar"!...).

Tot i que a l'exposició predomina la presència dels excrements (fets d'argila, lògicament) i les formes que s'assemblen a les defecacions, també hi ha altres obres de Maiolino, com quadres o escultures, que es reparteixen entre dues plantes de la Fundació Antoni Tàpies.

OPINIÓ PERSONAL:

Tot i que reconec que l'obra de Maiolino és molt profunda i treballada, a mi personalment no em va agradar, potser perquè venia de veure l'exposició de Mariscal. A més, a mi aquestes sales d'exposicions tan blanques m'engoixen i em fan sentir malament, per no parlar del MACBA. A més, la guia, tot iq eu estava encostipada, semblava que li costés arrencar i a vegades es feia una mica feixuc entendre alguns aspectes. Per tant, la meva valoració de l'exposició no és massa positiva.