PROVA DE SELECTIVITAT

Feu l’exercici 1 i trieu UNA de les dues opcions (A o B), de la qual heu de resoldre els exercicis corresponents (2 i 3).

- Exercici 1. [2 punts]. Llegiu atentament el text següent sobre la història del disseny nord-americà:

A partir dels anys trenta del segle XX la paraula aerodinàmica va passar de ser un vocable destinat a anomenar una ciència a ser l’expressió comuna d’un estil que va arribar a identificar-se amb tot el que era modern. En el sentit popular, el mot aerodinàmic esdevingué sinònim de modern, i això dóna una idea de la importància i de l’abast del fenomen que envairia el mercat mundial fins més enllà dels anys cinquanta. Qualsevol cosa que tingués unes línies gràcils i corbes era qualificada d’«aerodinàmica», encara que no hagués de solcar els aires, tant si es tractava d’una torradora, com d’una cuina, o d’una planxa.

Isabel CAMPI. Iniciació a la història del disseny industrial. Barcelona: Edicions 62, 1994

Observeu els objectes de les imatges A i B i contesteu les preguntes següents:

- A partir de quins aspectes formals es pot justificar que tots dos objectes pertanyen a la línia aerodinàmica?

Sí que pertanyen a la línea aerodinàmica. Ho podem demostrar a través de les línies compositives d’ambdós objectes, que són gràcils i corbes. La seva estètica també recorda molt als coets, que són els antecessors del moviment aerodinàmic, ja que està inspirat en el moviment, la rapidesa i la modernitat que caracteritza els coets. I és que l’invent dels coets va xocar a la societat de l’època i per això tothom va voler plasmar aquell avenç tecnològic en la majoria d’àmbits del disseny, creant objectes moderns i trencadors. Un altre element que recorda a l’estètica espacial és el material amb el que estan fets els objectes: metall. Tant l’afilallapis com el cotxe tenen colors metal•litzats i brillants, la qual cosa també aporta modernitat.

- Quina diferència hi ha entre un objecte i l’altre en relació amb el que explica el text?

La diferència que hi ha entre els dos objectes és que han estat dissenyats per a funcions i dimensions molt diferents: mentre que un és un cotxe, l’altre és un afilallapis. Tot i així, com diu el text, com que tenen línies corbes, malgrat ser coses diferents són aerodinàmiques, sinònim de modernitat i evolució en els anys trenta del segle XX.

- Exercici 2. [2 punts]. En la imatge G es mostren alguns cartells del dissenyador iranià Reza Abedini. Comenteu quin paper tenen la tipografia i la cal·ligrafia en la seva obra i descriviu l’ús del color en aquestes intervencions gràfiques.

Aquest magnífic dissenyador iranià treballa en els seus cartells problemes o situacions comuns en la societat del seu país. Rostres de patiment, siluetes negres, cares tapades... ens mostren tots els cantons de la societat iraní. Això ho plasma en els seus cartells mitjançant elements fàcilment reconeixibles i que ens recordin al seu país.

Un d'aquests elements és la tipografia àraba, que, com que es tracta d'un llenguatge molt caligràfic, els utilitza en els seus cartells com a símbols, i la veritat és que el resultat és molt harmònic i perfecte.

Un altre element que fa que quan mirem els seus cartells pensem en Iran són els colors. Podem veure que el dissenyador empra colors càlids i de gammes derivades del vermell, el marró i el taronja. Aquest tipus de colors té a veure amb el tipus de paisatge típic dels països del Pròxim Orient: el desert i les terres àrides.

ANNA MARIA MAIOLINO A LA FUNDACIÓ TÀPIES

El divendres dia 19 de novembre els alumnes de 2n de Batxillerat artístic vam fer una sortida a Barcelona. Primer vam anar a veure l'exposicó de JAvier Mariscal a la Pedrera, i després vam visitar l'exposició d'Anna Maria Maiolino, a la Fundació Antoni Tàpies.

BIOGRAFIA D'ANNA MARIA MAIOLINO:

Va néixer a Scalea, Calàbria (Itàlia) l'any 1942. Poc després va traslladar-se a Veneçuela a viure amb la seva família. Amb 18 anys va anar a viure a Brasil, allà encara hi viu. Malgrat això, també va passar temporades a Nova York i a Buenos Aires entre el 1970 i el 1980.
Era la petita de deu germans, i degut a bombardejos que va viure la seva família, els pares de Maiolino se la oblidaven nombroses ocasions al llit quan marxaven a algun refugi. Aquesta solitud i abandonament ha estat reflectit des de sempre en l'obra de l'artista. De fet, l'art va ser l'única via d'escapament que Maiolino va aconseguir per sortir de l'angoixa que a la seva infància va adquirir.
A Maiolino sempre li ha interessat les caques, les defecacions, les restes... que explusa l'organisme, i això forma part de la seva reflexió sobre el cos humà, sobre el que entra i el que surt i durant el camí es transforma. També té molta importància en la obra de Maiolino el treball manual, com el de la mare quan fa panets o pasta per als treballadors. Aquest és un aspecte que Anna Maria analitzarà i treballarà molt profundament.

Una cosa molt curiosa és que quan l'Anna Maria va arribar a Catalunya i es va informar sobre les nostres costums, va quedar sobtada de la presència que té l'excrement en la societat catalana (el caga tió, el caganer, la típica expressió: "ves-te'n a cagar"!...).

Tot i que a l'exposició predomina la presència dels excrements (fets d'argila, lògicament) i les formes que s'assemblen a les defecacions, també hi ha altres obres de Maiolino, com quadres o escultures, que es reparteixen entre dues plantes de la Fundació Antoni Tàpies.

OPINIÓ PERSONAL:

Tot i que reconec que l'obra de Maiolino és molt profunda i treballada, a mi personalment no em va agradar, potser perquè venia de veure l'exposició de Mariscal. A més, a mi aquestes sales d'exposicions tan blanques m'engoixen i em fan sentir malament, per no parlar del MACBA. A més, la guia, tot iq eu estava encostipada, semblava que li costés arrencar i a vegades es feia una mica feixuc entendre alguns aspectes. Per tant, la meva valoració de l'exposició no és massa positiva.

MARISCAL A LA PEDRERA

BIOGRAFIA DE L'AUTOR:

El seu nom complert és Javier Errando Mariscal i va néixer a València el febrer de 1950. Va començar a estudiar disseny a l'escola Elisava de Barcelona però de seguida va deixar els estudis per seguir els seus impulsos creatius. Els seus primers treballs van ser encàrrecs per a còmics, una estètica que des de ben jove ha conservat: l'estètica dels còmics: fresca, jove, infantil ahora, divertida i creativa.

L'any 1979 va dissenyar el logotip per a la ciutat de Barcelona anomenat Bar Cel Ona:

A cada grup de lletres hi ha representat un bar, el cel de Barcelona i el mar de Barcelona.

Deu anys després, al 1989, Mariscal és escollit en el concurs que es va fer per escollir la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. La seva proposta era en Cobi, un gos d'atura dels Pirineus axafat per un cotxe. Lògicament, aquest tema va fer néixer una gran polèmica, però al llarg dels anys la gent es va anar familiaritzant amb en Cobi i va veure que aquesta mascota aportava una imatge nova de Barcelona: una Barcelona moderna, fresca i renovada.

L'any 1989 també crea l'estudi Mariscal, una petita empresa dedicada al món del disseny en la majoria dels seus àmbits. Juntament amb els components de l'estudi Mariscal, l'artista ha dissenyat logotips (Onda Cero, Bancaja, partit socialista suec: Socialdemokraterna, Zoo de Barcelona, Universitat de València...). També ha dissenyat mobles, interiors com el de la botiga H&M de Portal de l'Àngel.

L'any 1995 Mariscal surt escollit per segona vegada per a representar la mascota d'un aconteixement mundial, en aquest acs de la expo del 200 de Hanover. La mascota que fa Mariscal es diu Twipsy, i va donar pas posteriorment a una sèrire de televisió protagonitzada pel mateix Twipsy.

L'any 2002 l'estudi Mariscal dissenya sencer l'hotel Gran Hotel Domine Bilbao (la coberteria, els mantells, els uniformes dels treballadors, l'interior de l'hotel, l'exterior, el mobiliari, les cortines, les portes, les habitacions...).

Entre altres projecte de Mariscal també destaquen algunes escultures com "gamba" (1987), situada al port de Barcelona i "pineda" (2008) a la població de La pineda, a Tarragona.

EXPLICACIÓ DE L'EXPOSICIÓ:

L'exposició està distribuïda en tres àmbits. El primer és anomenat "Llenguatge i eines", el segon "món real" i l'últim "món ficció". Amb aquests tres àmbits es por recollir el treball de Mariscal al llarg de la seva extensa trajectòria.

L'apartat de "Llenguatge i eines": L'exposició es comença atravessant la cova dels esbossos, un espai ple de fotocòpies d'esbossos de Mariscal, amb unes finestres des d'on es pot veure una obra seva anomenada Crash! i que consisteix en un cotxe explotant. Seguidment passem al bosc de les lletres, un altre espai ple de lletres de diferents mides i tipus, amb colors variats i posades de tal manera que conformen una estructura semblant a un bosc. En aquest apartat podem veure les tipografies que ha inventat i modificat Mariscal.

L'apartat de "Món real": En aquest apartat es pot veure l'obra de Mariscal aplicada al món real, juntament amb la resta projectes que ha rebut l'estudi mariscal: des del disseny de portades de revistes i cartells (publicitaris, de pel·lícules...), logotips (onda cero, bancaja...), dibuixos per a bosses de botigues (H&M, Vinçon, restaurant IKEA, Camper for Kids...), disseny de teles, i finalment disseny d'objectes i mobiliari.

L'apartat de "Món ficció": Aquesta part de l'exposició comença just després d'un espai que MAriscal el va anomenar com el túnel de les teles, on hi penjen infinitats de teles estampades amb dibuixos i il·lustracions seves. Aquest espai ens mostra el món interior del polifacètic artista.

OPINIÓ PERSONAL:

Aquesta exposicó m'ha encantat. El contingut ha estat molt complert i he entès molt bé tot el que la simpàtica i amable guia ens explicava. Mariscal és una gran artista i un gran dissenyador, i això ha quedat reflectit en l'exposicó. De fet, semblava com si entréssis en una altre món: el món Mariscal. Allà tot era diferent, estava ple de colors (a diferència de l'angoixant MACBA, que és tot blanc). El muntatge que ha fet és increïble, em va encantar. Realment vaig disfrutar molt de la visita, i cal dir que em sap greu haber sabut tan poca cosa sobre Mariscal fins ara, ja que crec que és un increïble. La valoració és totalment positiva, un 10!

EXERCICI DE FOTOGRAFIA

EXERCICI 1. 3 FOTOGRAFIES AMB EL MATEIX ENQUADRAMENT PERÒ AMB DIFERENTS DIAFRAGMES

DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara 1
OBJECTIU: 8 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 3.2
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/80

DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara 2
OBJECTIU: 8 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 3.2
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/40

DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara 3
OBJECTIU: 8 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 3.2
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/25

EXERCICI 2. 3 FOTOGRAFIES AMB EL MATEIX PUNT DE VISTA PERÒ AMB TRES DISTÀNCIES FOCALS DIFERENTS.

DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara lleugermanet inclinada a la dreta
OBJECTIU: 6 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/60

DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara lleugerament inclinada a la dreta
OBJECTIU: 10 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 3.5
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/80

DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara lleugerament inclinada a la dreta
OBJECTIU: 14 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 4.5
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/60

EXERCICI 3. 3 FOTOGRAFIES AMB DIFERENTS PROFUNFITATS DE CAMP:

DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara amb el terme llunyà enfocat
OBJECTIU: 6 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/50

DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara amb el primer terme enfocat
OBJECTIU: 6 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/50

DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara amb el terme mig enfocat
OBJECTIU: 6 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/50

EXERCICI 4. 3 FOTOGRAFIES DE L'OBJECTE EN MOVIMENT AMB DIFERENTS VELOCITATS D'OBTURACIÓ:

DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara en moviment horitzontal
OBJECTIU: 6.8 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/11

DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara en moviment vertical
OBJECTIU: 6.4 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/12

DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara en moviment circular
OBJECTIU: 6.2 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/9

EXERCICI 5. 4 FOTOGRAFIES UTILITZANT I NO UTILITZANT ALTERNATIVAMENT EL FLAIX:

DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara frontal sobre terra de rajoles
OBJECTIU: 7 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/30

DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara frontal sobre terra de rajoles
OBJECTIU: 7 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/40

DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara frontal sobre terra de rajoles
OBJECTIU: 7 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/40

DESCRIPCIÓ DE LA FOTOGRAFIA: màscara frontal sobre terra de rajoles
OBJECTIU: 7 mm
OBERTURA DEL DIAFRAGMA: F 2.8
VELOCITAT D'OBTURACIÓ: 1/30

ARTISTES QUE HAN INFLUÏT A VICENÇ VACCA

Hi ha una sèrie d'artistes que han influït de manera directa o indirecta a l'obra de Vicenç Vacca. Alguns d'ells, Vacca els considera com a ídols o referents artístics. Sóns els següents:

JOSEPH BEUYS:

Va néixer a Krefeld el 12 de maig de 1921 i va morir a Düsseldorf el 23 de gener de 1986. Entre els anys 1946 i 1951 va exercir de professor a l'Escola de Belles Arts de Düsseldorf, on també va estudiar-hi de petit. Està considerat un dels artistes més influents de la segona meitat del segle XX. Va treballar amb tècniques com l'escultura, la performance, el vídeo o l'instal·lació.

Beuys sempre ha afirmat que va ser pilot en la segona Guerra Mundial, que un dia es va estrellar, i que, quan estava a punt de morir congelat, una natius del lloc on va xocar el van envoltar de greix i feltre per evitar que es glacés, encara que mai s'ha determinat que aquesta història fos certa.

Però tot i així, tant el greix com el feltre seran dos elements que l'artista utilitzarà molt durant la seva trajectòria.

JORDI BENITO:

El seu nom complet és Jordi Benito Verdaguer. Va néixer a Granollers l'any 1951 i va morir a Barcelona el 9 de desembre de 2008. Va cursar els estudis d'arquitectura tècnica la Universitat de Barcelona, però ell va anar descobrint poc a poc que el seu món era el de la pintura. Algunes de les seves obres pertanyen a la tendència artística art povera, consistent en utilitzar materials pobres o reciclats. Una altra part de la seva obra també consisteix en performances de body art semblants a espectacles teatrals.

Però a mida que passava el temps es va anar decantant cap a les instal·lacions i va produir accions multidisciplinàries.

BRUCE NAUMAN

Bruce Nauman neix a Fort Wayne, Indiana l’any 1941. Va estudiar art, matemàtiques i física a la Universitat de Wisconsin de Madison des del 1960 al 1964. Més tard abandona la pintura i s’allunya del formalisme que dominava fins aquell moment (pop art i minimalisme) i tendeix a l’art conceptual. Durant la seva trajectòria artística dedica l’experimentació en l’àmbit de l’escultura i les perfomances. Però també fa servir com a mitjà artístic el vídeo. Per tant, podem deduir un gran ús del cos humà en les seves obres (performances i vídeos)
La seva obra està creada per no ser contemplada sinó per actuar com un instrument de comunicació, un mitjà capaç de crear un contacte mental i simbòlic entre l’artista i el públic.

muntatge de vídeos de l'artista Bruce Nauman

JOHN CAGE:

Va néixer a Los Ángeles el 5 de setembre de 1912, i va morir a Nova York el 12 d'agost del 1992. Cage va revolucionar el món de la música. Va aportar conceptes molt innovadors i trencadors dins la societat tancada en la que vivia. Per fer-ho tenia varis mètodes, però el més important és l'automatisme, amb el qual creava peces musicals aleatòriament, ja fos mitjançant series de números, jocs d'atzar, trencant i estripant partitures... Cage també va reivindicar que els sorolls i el silenci també poden formar part de la música. Amb aquestes teories va arribar a produir un instrument relativament nou: el piano preparat (un piano amb claus, peces de plàstic, fustes... al l'encordatge del piano). Aquest instrument produïa uns sons especialment interessants i trencadors. Amb aquest instrument va crear entre el 1946 i el 1948 una peça de 69 minuts de durada anomenada Sonatas and Interludes.

Però probablement la peça més coneguda de Cage és la que duu per títol 4'33", que va fer l'any 1952. És una peça la partitura de la qual no especifica cap so que hagi de ser produit durant els 4 minuts i 33 segons que dura.

En aquest link es pot veure la peça de Cage titulada 4'33":

http://www.youtube.com/watch?v=hUJagb7hL0E

MARCEL DUCHAMP:

Va néixer a Blainville-Crevon (França) el 28 de juliol de 1887 i va morir a Neuilly-sur-Seine (França) el 2 d'octubre de 1968, amb 81 anys. Va pertànyer a una família d'artistes: alguns músics, d'altres pintors...
Marcel Duchamp va ser un dels artistes més rellevants del dadaisme, un moviment intel·lectual, literari i estètic d'avantguarda, desenvolupat entre el 1916 i el 1925 que buscava el trencament radical en l'art fet fins aquell moment. Va sorgir com a conseqüència de l'absurditat de l'enfrontament bèl·lic de la 1a Guerra Mundial, i per tant, és un moviment molt regit per l'anarquisme.
També va ser un gran impulsor dels "ready-made", una tècnica artística consistent en agafar objectes qüotidians i modificar-los o barrejar-los amb altres amb l'objectiu de transformar-los en un objecte artístic. Per tant, no crea l'objecte, sinó que el transforma. Aquesta tècnica és la més famosa emprada per l'artista, ui alguns exemples són obres com:

Roue de bicyclette («Roda de bicicleta»). 1913


Le porte bouteille («La porta ampolla»). 1914

Fontaine («Font»). 1917

A més de pintor, escultor i cineasta, Duchamp també va ser un excel·lent jugador d'escacs.

VICENÇ VACCA

Pertanyent a una família italiana de músics, l'artista Vicenç Vacca ha volgut plasmar l'àmbit musical en totes o la majoria d'obres que ha realitzat. El passat dijous dia 11 de novembre els alumnes de 2n de Batxillerat de la modalitata artística vam anar al museu de Granollers a veure la seva última obra, titulada Vincenzo succo Marconi. Tot i que l'autor ens va revel·lar que el títol no té cap significat, podem interpretar una estreta relació tant amb l'artista com amb l'obra, ja que l'avi de Vacca es deia Vincenzo, i l'inventor de la ràdio (un aparell present a l'obra de Vacca) va ser Guglielmo Marconi.

L'obra estava situada enmig de la sala principal del museu de Granollers, la que està més aprop de l'entrada. La sala estava totalment fosca, i envoltada de parets negres, la única llum que hi havia era la que il·luminava l'obra composta de vàries ràdios i transistors modificats de tal manera que reproduissin sons i sorolls alternativament i sense cap ordre a seguir. Aquestes ràdios i transistors estaven penjades amb fils i emmarcades en una part d'un marc barroc, que trencava tota l'estètica moderna que aportaven els aparells. Els sons que es reproduien a l'obra

anaven desde el so d'un gos lladrant, un cotxe arrancant, música...

Per tant, com que l'obra estava composta tant d'un material físic com sonor, l'artista cataloga l'obra com a una escultura sonora.

OPINIÓ PERSONAL:

Personalment quan vaig entrar no em va agradar massa, i quan vaig sortir no vaig canviar gaire d'opinió. Amb els ulls oberts no em va agradar, però vaig anar a un racó de la sala, vaig tancar els ulls, i llavors si que em va transmetre coses, sobretot llibertat, per la multiplicitat de sons que es representaven. Crec que els sosn estaven molt ben aconseguits i molt ben barrejats, encara que es superpossessin, un so no es menjava l'altre i formaven un conjunt sonor molt harmònic. Podem dir, doncs, que l'obra em va transmetre més en l'àmbit sonor que en l'àmbit físic.

Tot i que aquesta fotografia ens mostra l'obra de Vacca, el fons no és el mateix que el de l'exposició del museu de Granollers, ja que en aquest recinte estava disposada al centre de la sala i el fons era negre.

Per finalitzar, cal dir que Vacca ha estat influenciat per nombrosos artistes, que li han marcat al llarg de la seva trajectòria, alguns morts, i d'altres encara vius. Aquests artistes els analitzaré a la següent entrada del blog, i posaré un petita biografia de cadascú.

BLOW-UP

FITXA TÈCNICA:

- TÍTOL: BLOW-UP. Desig d'un matí d'estiu
- DIRECTOR: Michelangelo Antonioni
- PRODUCCIÓ: Carlo Ponti
- GUIÓ: Michelangelo Antonioni i Tonino Guerra
- REPARTIMENT:Vanessa Redgrave, Sarah Miles, David Hemmings, John Castle, Jane Birkin, Gillian Hills

La pel•lícula gira al voltant d’un prestigiós i cotitzat fotògraf de Londres que treballa amb models de roba. Pel seu estudi han passat, passen i passaran milers de noies, i algunes es quedaran amb el somni de protagonitzar una de les seves famoses sessions fotogràfiques. Ell les tracta amb menyspreu, com si es tractessin de mobles. Però, un dia, després de fer una visita a un antiquari, com que l’amo no hi era, decideix agafar la càmera i anar a passejar per un parc prop de la botiga. Allà es topa amb una parella en un dels descampats i els espia, fins que decideix fer-los-hi fotos. Però la noia, se’n adona que ha estat fotografiada amb l’home i persegueix al fotògraf fins que se’l troba i insisteix en que li doni el carret amb els negatius de les fotografies. Aquests nega a entregar-los-hi, i un cop de nou al seu estudi fotogràfic, la dona el troba i li torna a insistir. Ell, al final, accepta, però es queda amb alguns negatius, i, atret per el misteri, composició i bellesa de les fotografies fetes al parc, les comença a revelar, fins que en una d’elles distingeix una silueta estirada al terra. A mesura que les va ampliant descobreix que l’home amb el que estava la dona és la persona que està estirada al terra, però s’ho torna a mirar i descobreix que està mort. Llavors, amplia una altra fotografia i veu que d’entre els matolls hi ha una pistola amb una mà apuntant a la parella. A partir de llavors, comença una recerca del misteri que amaguen aquelles fotos, i decideix anar a comprovar que el cadàver encara està al lloc original. Quan és al parc, veu el cadàver i torna, però un cop a l’estudi, les fotografies ja no hi són, i s’omple de coratge i torna al parc, però ara ja no hi ha l’home mort. Al final de la pel•lícula apareixen uns mims dalt d’un cotxe, els qual també apareixen al principi de la pel•lícula. Aquest grup de persones, baixa del cotxe i topen a un parc amb el fotògraf, i entren a una pista de tennis. Allà es posen a jugar entre ells utilitzant raquetes i pilotes invisibles. Però després de jugar una bona estona, se’ls hi escapa la pilota invisible, i demanen al fotògraf que els hi vagi a recollir, i així ho fa.

Aquesta pel•lícula es va rodar l’any 1966 al Regne Unit i a Itàlia, tot i que l’acció passa a Londres. El temps que dura la pel•lícula és de 111 minuts, però els fets es transcorren en un o dos dies. I en quan a l’espai, hi ha varis llocs que apareixen a la pel•lícula, però generalment són l’antiquari, el parc on fotografia als amants, l’estudi fotogràfic, el carrer i el local on hi toca el grup de música The Yardbirds. De tots aquests, el que més presència té és l’estudi fotogràfic, on transcorre la majoria de l’acció.

El tema principal de la pel•lícula és la relació entre la realitat i l’aparença. El fotògraf juga amb aquests dos elements fent fotografies, és a dir, captant la realitat i convertint-la en una realitat postissa. L’ofici de fotògraf serveix com a exemple per a comparar la recerca que fa el protagonista per saber més sobre el cas de l’home mort, fent-nos creure que aquest cas és real, fins que al final ens dóna a conèixer que potser tot el que ha passat ha estat fruit de la imaginació del fotògraf, ja que s’han esborrat les proves (les fotos han desaparegut) i no podem saber si s’ho ha inventat tot. Per aquest motiu, quan acaba el film, apareixen uns mims, ja que aquests també juguen amb la realitat i l’aparença o falsa realitat.

És una pel•lícula creada des del punt de vista del fotògraf i dels successos que li passen a aquests. El protagonista és un home fred, cruel i meticulós, obsessionat amb la seva feina i de caràcter bastant masclista.

El ritme narratiu de la pel•lícula és lent, hi ha molts moments en els que no passa res. A més, les escenes duren molt, generalment no és una pel•lícula molt dinàmica. En aquest film, l’acció roba protagonisme a la paraula, creant moltes ocasions buides de paraules. Tot i així, no vol dir que constantment hi hagi silenci, però sí que predomina el so ambiental, mentre que és en molt poques ocasions que sentim alguna música pertanyent a la banda sonora de la pel•lícula. S’empren moltes el•lipsis, és a dir, supressions d’accions que, per lògica, tothom sabrà que s’han fet. Un exemple és quan el protagonista marxa del parc cap al seu cotxe. En un pla el veiem passejant pel parc, i en el següent ja se’l veu assegut al cotxe (tothom sap que entre un pla i un altre hi ha hagut l’acció de sortir del parc, obrir el cotxe i entrar dins). Hi ha infinitats de plans: plans generals, primers plans, picats, contrapicats, primeríssims plans, pla tres quarts...

En general, podríem resumir l’estètica del film com a minimal, ja sigui per les escenografies que es creen per fotografiar les models, com per el tipus de pel•lícula que és (plena d’el•lipsis, sense molt soroll, és una pel•lícula freda, amb una falta d’intimitat, plena d’espais blancs i amb el més mínim de coses possible per explicar un argument molt consistent).

Sincerament aquesta pel•lícula m’ho m’ha deixat indiferent. Em sembla que és la primer pel•lícula de la qual surto amb la sensació de que falta alguna cosa. Per mi, el final va ser totalment impactant. Quan em pensava que faltaria mitja hora més, a la pantalla apareixen unes lletres que diuen: The End. El significat no el vaig entendre a la primera, i m’ho van haver d’explicar vàries vegades per a entendre’l totalment. L’estètica tan minimalista, la falta de música, de diàlegs, les reaccions dels personatges i molts més aspectes van fer que des del principi em resultés una pel•lícula mot angoixant. Però tot i així reconec el mèrit que té crear pel•lícules tan trencadores i impactants.

CARTELL DE NADAL EL 9 NOU

Com cada any, el diari El 9 nou, organitza un concurs de cartells de Nadal. La temàtica pot ser el que es vulgui relacionat amb aquesta festivitat i el cartell guanyador es publicarà com a portada del diari a l'edició especial de Nadal. Nosaltres, des del Celestí Bellera, també hem participat en el concurs, i el cartell que he fet jo és aquest:

Tot i que em va costar reconèixer-ho, li faltaven coses, i encara es podia retocar molt més. Així doncs, l'Anna Estany em va fer obrir els ulls i em va dir de rectificar algunes coses, de les quals n'estic orgullós, perquè crec que ara ha quedat molt millor en tots els sentits:

DESCRIPCIÓ i SIGNIFICAT DEL CARTELL:

El significat del meu cartell gira al voltant del tap de suro. Aquest és un element que, com per exemple els turrons o els galets és sempre present en les festes de Nadal, no com el caga tió o els reis, que només es fan servir en un dia en concret. El tap de suro és símbol d'alegria, felicitat, festa... i ens fa recordar amb el cava i els sopars o dinars amb la familia o amics, molt freqüents en aquestes dates de l'any. El fons és neutre perquè vaig creure que era millor treure les ratlles del primer, ja que desviava l'atenció del públic, i el que vull és que les mirades es centrin únicament en el tap, per això també vaig creure adient situar un focus de llum al voltant seu. En el mateix tap hi ha un joc que trobo molt original i divertit: enlloc d'haver-hi els números que hi acostumen a haver, hi ha la data d'aquest any i el que ve. Per trencar amb la simplicitat del cartell, a la part inferior del tap hi ha un eslògan metafòric que diu: Destapa el Nadal. Per tant, hi ha un paral·lelisme entre l'ampolla (si la destapes el cava) i el Nadal (si el destapes surten els bons moments, l'alegria, els records...). El color utilitzat tant en la llum del voltant del tap com en el text, és una barreja de groc, taronja, marró i gris, i ha donat com a resultat un color càlid, que també simbolitza el Nadal, un període regit per la calor dels teus, i lògicament de la llar de foc. I per últim, la tipografia del text és una tipografia simple, senzilla, com la resta del cartell, però no gaire moderna, ja que trobo que el Nadal és una tradició molt antiga.

ANALITZAR I COMPARAR DUES REVISTES

Les portades que he triat per a analitzar i comparar-les han estat les següents:

Són dues revistes molt diferents, la primera és Exteriores i la segona és Cuore. Un és de decoració i l’altra és del cor. Però a part d’aquesta diferencia n’hi ha una que salta a la vista: el disseny de cadascuna, tant de les portades com de les pàgines interiors. A continuació analitzaré aquest aspecte, d’aquesta manera podrem veure com afecta a la part visual la temàtica de cada revista.
Com he dit, “l’aspecte físic” de les revistes ve molt marcat pel tipus de públic al qual està adreçat i per la seva temàtica. Les revistes com les de disseny, les de decoració, les de cuina, les de viatges o les de salut acostumen a tenir una portada i organització del text més o menys ordenada, senzilla i fàcil de llegir, mentre que les revistes del cor acostumen a ser tot el contrari: els textos estan desorganitzats, costen de llegir i les portades són caòtiques i plenes d’informació.


LA PORTADA:

- EXTERIORES: Tota la portada la ocupa una imatge de la part exterior d’una casa minimalista, la qual cosa ens indica ja d’entrada la temàtica de la revista: decoració i exteriors. La capçalera, que mostra el nom de la revista, s’eixampla al llarg de l’amplada, amb una tipografia allargada, en minúscula, fàcil d’entendre i en color taronja, que la diferencia del cel blau de la imatge de sota. Aquest és un recurs molt utilitzat en disseny, en el que es contrasten dos elements amb dos colors contraris (vermell i verd, taronja i blau, groc i lila). Si continuem baixant ens trobem un subtítol, de color blanc i amb la mateixa tipografia, però en majúscula, que ens indica el tema del que tracta aquesta revista (decoració de jardins, terrasses i piscines), juntament amb el seu preu (Espanya, 3€), el número (20) i un logotip que ens indica que és un suplement d’una altra revista anomenada “Casa Viva”.
A continuació hi trobem varis textos que ens indiquen els diferents apartats que apareixen en aquest número (de colors taronja i en majúscula), juntament amb una breu explicació sota seu (de color blanc i en minúscula). Aquests estan situats als marges de la imatge, per evitar tapar-la en excés. Són d’una tipografia diferent de la de la capçalera i estan disposats ordenadament, l’un a sota de l’altre.
L’element que més destaca per damunt els altres és la fotografia, que ocupa tota la portada, un recurs utilitzat per atreure al públic. Els colors amb els que juga són el taronja, el blanc i el blau, tot i que en altres números, depenent de la fotografia, es canvien els colors i tonalitats perquè hi hagi una millor harmonia. Com hem dit, aquesta és una revista que, com que tracta de disseny i decoració, ha de reflectir aquest ideal a través de la portada, per la qual cosa mostra simplicitat (és una portada molt minimalista, amb allò més just i necessari: pocs colors, ben escollits i pocs textos), subtilesa i elegància (la imatge és bonica, els colors són harmònics entre ells...), ordre (la disposició de la informació està ordenada) i practicitat (és fàcil de llegir perquè els textos destaquen).

- CUORE: La capçalera, com en la revista anterior, també ocupa tota l’amplada de la portada, però en aquest cas, la tipografia del títol és molt arrodonida i està en negreta, la qual cosa fa que es vegi molt atapeït. Els colors del títol són el blanc i el rosa de fons, per a contrastar. Així com en la revista Exteriores trobàvem el subtítol a baix, ara el trobem a dalt, i també ens dóna a conèixer quins temes es tracten en aquesta revista (món del cor, de la moda i de la televisió). Sota el títol, i damunt les fotos de la portada, situat a la part dreta de la portada hi trobem el preu (0,50€), molt baix respecte altres revistes, ja que el públic que la acostuma a comprar és d’un nivell econòmic més aviat baix. Tot i que hi ha revistes del cor que es limiten a explicar vides, anècdotes i altres informacions dels famosos, n’hi ha que opinen sobre ells i , fins i tot, els critiquen. Doncs bé, la revista Cuore pertany al segon grup. Ja només en la portada es pot veure aquesta característica que la fa diferent: el tema central és la crítica dirigida a famoses que estan massa primes (Victoria Beckham i Belén Rueda). També es mostra dues imatges d’elles tal i com eren abans. En tots els números, Cuore intenta criticar i ridiculitzar als famosos o mostrar les seves facetes menys vistes (fent topless, sense maquillar, en la seva intimitat, amb postures estranyes, amb els cabells despentinats...). Sota d’això hi trobem més apartats de crítica: els bronzejats (com s’han de fer i com no prenent com a model dues famoses). A la part inferior dreta, i a la mateixa alçada que el títol referent als bronzejats, hi ha la breu descripció d’un article de l’interior que parla sobre la passió d’en Fernando Alonso i la seva novia a Miami. I finalment, a la part inferior de la portada, parla d’una entrevista feta a l’actor que interpreta al Dr. House a la sèrie del mateix nom. És curiós com la revista deixa entendre que aquest tipus d’articles no són els més importants per ella, deixant-los en una mida petita i a la part inferior, mentre que els que li interessen es mostren amb una mida més gran i acompanyats de fotografies.
L’element que més destaca són les dues fotografies de Belén Rueda i Victoria Beckham, ja que estan centrades al mig i ocupen més de la meitat de la revista. Hi ha molta varietats de colors i tonalitats. En general és una portada caòtica, plena de caos i que recorda a l’horror vacui dels romans. Està carregada de fletxes, escrits curts i amb diferents tipografies i bafarades. Els textos no segueixen cap ordre, doncs estan disposats asimètricament i alguns fins i tot en diagonal. Això es justifica ja que no és una revista de disseny, i, per tant, no vol transmetre elegància ni sobrietat; és una revista destinada a un públic poc lligat a aquests adjectius. Només vol cridar l’atenció amb les notícies que mostra, i per aconseguir-ho utilitzarà els recursos que faci falta, si cal emplenant la portada d’imatges, textos i altres.

LES PÀGINES INTERIORS:

- EXTERIORES: En les pàgines interiors d’aquesta revista, la tipografia és tota igual, menys en algunes ocasions en les que canvia en els títols. Aquests són sempre en majúscules i acostumen a ser majoritàriament negres, i en algunes ocasions de colors lleugers, no molt cridaners, mentre que els textos són sempre negres. Els marges són prou amplis i l’ interlineat del text és espaiat, la qual cosa fa que el text respiri i sigui més fàcil i còmode de llegir. En quan a les columnes, només n’hi acostumen a haver-hi una, dues o tres cm a molt. Els peus de foto s’indiquen normalment amb un numero al costat de la imatge, i l’explicació es fa en un racó reservat per als peus de foto junts. Són de la mateixa tipografia que el text però d’una mida més petita, i a vegades estan en cursiva. Com que és una revista de decoració d’exteriors moltes imatges són de mobles, llums, accessoris i altres per la jardí, per la qual cosa, en els peus de foto s’indica el nom de l’objecte, el seu preu, el fabricant, les mesures... Els elements decoratius que caracteritzen aquesta revista són molt escassos, mentre que sí que té peu de pàgina i encapçalament. En el primer hi ha el nom de la revista i el tema que est tracta en aquest número, i en el segon hi trobem el número de pàgina. Les imatges no tenen cap lloc d’ubicació concret, ja que algunes se sobreposen i s’ubiquen a qualsevol emplaçament de la pàgina, formant una composició semblant a un trencaclosques. El text, que es veu influït per la posició de les imatges, tampoc té una ni una estructura ni una situació concreta en les planes i s’adapta a la forma que creen les imatges.
Així doncs, tot i que la composició de les pàgines interiors no segueix cap esquema determinat i crea formes i estructures desordenades, hi ha espai lliure i el disseny està pensat per tenir un ordre de lectura normal i facilitat a l’hora de llegir. Un exemple de que disseny també pot anar lligat amb funcionalitat.

- CUORE: La tipografia de les pàgines interiors d’aquesta revista és lleugerament allargada, i juga amb els colors blanc, negre i rosa. Els títols són en negreta i en majúscula, mentre que la resta de textos són en minúscula i normals. En aquesta revista no hi ha pràcticament marges, ja que més de la meitat de les pàgines les ocupen fotografies grans que s’engrandeixen al llarg de l’amplada i alçada de les planes. Com que és una revista molt visual, hi ha un gran nombre de imatges, i els textos queden marginats. Els pocs que hi ha són escrits o en l’espai que resta a les pàgines o damunt les fotografies en formes diverses com bafarades. Si hi ha columnes, n’hi ha poques, una o dues, l’ interlineat no és molt ampli i els peus de foto es situen damunt les imatges. Les pàgines manquen d’encapçalament, però tenen peu de pàgina, on hi ha escrit el número de plana i la web de la revista. Tots aquests factors, més la suma d’elements decoratius com fletxes, retocs que caricaturitzen les fotos, petites biografies damunt les imatges, mapes mundi per situar el lloc de la notícia... fan que, com en la portada, tot l’interior de la revista sigui caòtic, confús i ple de coses que creen un ordre de lectura desordenat i dificulten al lector a l’hora de llegir.
Com a conclusió podem extreure que, com que l’objectiu al qual es vol arribar no és aconseguir una aparença bonica sinó atreure al lector, aquesta revista, com moltes altres del cor, deixa de banda l’aspecte estètic per centrar-se en cridar l’atenció del lector.